dimecres, 28 de febrer del 2007

Profe, estoy depre

No sóc lector habitual de la premsa, i menys de la premsa provincial.

En l'Información d'ahir llegia un article sobre sanitat força curiós:
El titular de portada: " El adelanto de la primavera dispara un 20% las depresiones y precipita las alergias"
Lo de les al·lèrgies ja ho sospitàvem. Però també influeix en la ψυχή la climatologia?

Segons fonts consultades per qui escriu l'article, S. Escribano (mai millor dit -com dirien els grecs όνομα και πράγμα-) la unitat de Psiquiatria de l'Hospital de San Joan ha detectat un augment dels ingressos de pacients adolescents durant l'ultim més, sent la inestabilitat del temps una de les causes de l'increment de trastorns de conducta detectat entre els joves.

No sé si l'altra causa incident en l'actitud "depre" d'alguns alumnes als darrers dies puga ser també la pressió dels exàmens, les avaluacions o la proximitat del selectiu. Mentre esperem que la primavera done pas a l'estiu i pugem gaudir del temps d'oci, recordeu xiquets i xiquetes que non scholae discimus sed vitae, i per tant les notes i els coneixements no són tan importants com la vostra formació a nivell personal i que la vida és una avaluació continua.
Ja ho diu la cançó de Jorge Palma, l'escola mai s'acaba.
Cf. la lletra i la música.

dissabte, 17 de febrer del 2007

Veniu a Grècia ?

Ja tenim pressupost base i itinerari per al viatge a Grècia!

ΗΜΕΡΑ 1: Arribem a l'aeroport d'Atenes i ens traslladen a l'hotel Ilion (acusatiu de ΗΛΙΟΣ).
ΗΜΕΡΑ 2: Després d'esmorzar ens dirigim a Delfos. Passem el dia visitant el santuari d'Apol·lo i el Museu, on trobarem el famós auriga. L'hotel es diu també Auriga (Ηνίοχος).
ΗΜΕΡΑ 3: Tornem a Atenes, en direcció al seu port, el Pireu. Allí agafem vaixell cap a l'illa d'Hydra. Com no circulen ni motos ni cotxes tendrem que anar caminant cap a l'hotel Yδρούσα.ΗΜΕΡΑ 4: Dia lliure per fer compres, visitar els llocs emblemàtics o prendre un cafè frappé a la vora del mar.
ΗΜΕΡΑ 5: Esmorzar i de nou al vaixell, en direcció a la veïna illa de Poros. Ens rebran a l'hotel Σειρήνη. En aquesta illa podrem fer un bany. Compte amb les sirenes!ΗΜΕΡΑ 6: Esmorzar i de nou al vaixell. Com a Ulises els vents ens portaran per altres indrets recòndits. Aquesta vegada farem un tomb per l'illa d'Egina. Després de tantes aventures voldrem descansar. Qué millor que dormir en l'hotel Γαλήνη,que vol dir "tranquil·litat, repòs". Amb les forces renovades visitarem per la vesprada el temple d' Atenea Afaia.ΗΜΕΡΑ 7: Tornem a l'hotel del sol a Atenes. Tindrem temps de visitar l'Acròpolis pel matí, tindre una vista panoràmica de la ciutat des del Licabitós per la vesprada i sopar de "sobaquillo" al barri popular de Monastiraki. Per la nit fem les maletes.
ΗΜΕΡΑ 8: Esmorzem i eixim pitant cap a l'aeroport.

Tindrem guia durant tot els trajectes.
Dormirem en habitacions triples.
Esmorzars inclosos.
Bitllets de vaixell i autobús de desplaçament per al nostre grup.
Preu per persona: 490 Euros.
Caldrà afegir-hi el preu dels bitllets d'avió. En els pròxims dies tindreu el preu final. Espere que no superior als 700 E.
El preu està previst, però, per a un grup de 30 persones mínim. Hem de reclutar a més gent.
Els companys d'altres instituts que vulguin participar contacteu amb mi.

Χαίρετε!

diumenge, 11 de febrer del 2007

La llum que crema (prima pars)


Moltes són les versions que s'han fet del mite de Prometeu. Una de les més originals és la de l'escriptor grec Kostas Varnalis, inclosa en l'obra La llum que crema, publicada en l'any 1931.

Aniré traduint ací alguns passatges de la primera part, en la que escoltareu a Momos en un fantàstic diàleg amb Prometeu i Crist. En aquest primer fragment Momos tracta d'explicar-li a Prometeu els misteris de la nova religió, però el tità és incapaç d'entendre-los amb la raó i no pot acceptar-los.

Momos: ¡És de debò el Déu únic i verdader! No existeix cap altre. Per això és el Déu Verdader.

Prom.: És verdader i mori?

Momos: Perquè és totpoderós.

Prom.: La mort és debilitat dels homes, no poder dels déus.

Momos: Peró si no mori ell en sí. Ell és esperit. Mori el seu cos. Va ser ell qui va voler néixer i viure durant un temps com un home. Però en tres dies sortirà de la seua tomba i tornarà als cels, d'on va vindre.

Prom.: L'esperit o el seu cos?

Momos: Pregunta-li a ell.

Prom.: Cóm li diuen?

Momos: Jesús.

Prom.: Cóm has dit?

Momos: Jesús.

Prom.: Jesús, Jesús… estrany. Jo conec a tots i cadascú dels déus, gran i menors, semidéus i herois amb tota la seua família, llurs dones, xiquets, amants i descendents. I eixe nom no em sona de res.

Momos: Però és que no és grec!

Prom.: Que no és grec? ¿Doncs aleshores què és?

Momos: Hebreu.

Prom.: Hebreu? I per què no m'ho has dit des del principi per no marejar-me? Un bàrbar i per tant un déu fals.

Momos: Lo mateix diu ell dels déus grecs, que són falsos i bàrbars.

Prom.: ¡Zeus, eixe sí, els demés som tots verdaders!

συνεχίζεται...

dilluns, 5 de febrer del 2007

Cóm ser més humans?

No sóc lector habitual de la premsa, i menys de la premsa local. Els diumenges que fa bon temps, però, m’agrada seure al parc per llegir alguna noticia. Ahir vaig comprar el Ciudad de Alcoy i la revista Historia del National Geographic, que porta un article sobre Homer, però me’n vaig pujar a casa perquè va començar a ploure.

Vaig deixar la revista per a la guàrdia de hui dilluns i vaig fullejar ràpidament el diari, bàsicament per veure si sortia algun conegut i consultar la cartellera dels cines “de roses” que tenim al poble. Com m’interessa poc saber si van a posar bancs de pedra en el carrer Sant Miquel, tant me fa la polèmica sorgida al voltant de la reobertura d’uns equatorians de l’antiga discoteca el “Búho”, si puja o baixa l’Alcoiano, o si les empreses de seguretat i portes blindades estan satisfets pel descens en el nombre de robatoris, em vaig detindre en la secció d’Opinió. Al costat d’uns articles interessants en aquesta secció dels diumenges el cura de la parròquia El Salvador contribueix amb unes Reflexiones desde la Fe que no tenen desperdici.

El 12 de Novembre havia llegit ja un article seu que em va deixar perplex. En aquella ocasió D. Francisco Claramunt feia una “Llamada para todos” en la que ens recordava que, a banda del sants canonitzats per l’església, i ha d’altres anònims, que viuen diàriament en l’heroisme de les virtuts humanes i cristianes, als quals deuríem imitar: “allí està aquella heroica madre de familia, que se entregó con generosidad a su esposo y a sus hijos; y aquella peluquera que atendió exquisitamente a sus clientes y ofreció con sentido sobrenatural a Dios su trabajo” y seguix amb altres oficis:”y aquel campesino, que realizó con dedicación su trabajo en el campo, con sentido de servicio, y aplicó las mejores técnicas agrícolas”, acabant amb un altre pilar de la societat: “y aquel profesor, que preparó con exquisito esmero sus clases y atendió solícitamente a sus alumnos, y ofreció a Dios su trabajo.”

Quan ja hem superat a Occident lo del gineceu fa segles, aquest bon home de Déu estava entronitzant el patriarcat? Qui li deu tallar el monyo? Haurà vist, per cas, la pel·lícula “El marit de la perruquera”? Estaria pensant, potser, en els Treballs i els Dies d’Hesiode quan parla del camperol ? Jo intente atendre sol·lícitament els meus alumnes i les meues alumnes, i els qui em venen expulsats durant la guàrdia també, però no oferisc el meu treball a ningú, doncs amb esforç me l’he guanyat. Aquestes foren les meues reflexions des de la ironia.

Vaig pensar enviar un escrit al diari per manifestar amb més seriositat la meua indignació davant aquestes paraules “retòriques”. Ho vaig deixar córrer, perquè suposava que no li donarien eixida i perquè, potser, les desafortunades reflexions del pare Francisco no havien estat fruit d’una meditació responsable. Però ahir em va tornar a sorprendre. Ara ja no necessite dirigir-me al diari per fer públic el meu parer, doncs dispose del blog!

L’article d’aquest diumenge 4 de Febrer versava sobre la condició humana. En ell el pare D. Francisco ens explicava resumidament quines són les claus per poder ser més humans. Recolzant-se en un informe de la Fundación Heritage –per als qui no la coneixen, es tracta d’una organització de la dreta catòlica nord-americana que exalta els valors cristians tradicionals de la societat dels EEUU, contraria al laïcisme, però partidària del neoliberalisme econòmic a ultrança, i que justifica, a més a més, l’agressió militar d’aquest país arreu del món– el pare Claramunt sosté que la religió té enormes beneficis socials i un gran paper humanitzador.

Concretament diu, entre altres veritats absolutes que demostren els “estudis científics” abans esmentats, que els fidels senten major satisfacció en llurs relacions conjugals i que els homes que assisteixen amb regularitat als serveis religiosos cauen en el maltractament a la dona un 50% menys que els que no ho fan. A més a més son menys propensos a portar pistoles, recorren molt menys a l’homicidi i al suïcidi, doncs tenen prou més autoestima i menys estrès o depressió, i tot degut a que l’increment en la pràctica religiosa sincera implica gaudir d’un sentit més optimista de la vida, ajuda a reduir el consum d’alcohol, drogues i tabac, sent d’aquesta manera un factor decisiu a l’hora de prolongar la vida.


I jo em pregunte ara ¿l’altre 50% dels creients que són més propensos a maltractar les seves dones serà, potser, perquè no assisteixen amb la suficient regularitat a missa? ¿o es tracta, potser, del 50% dels creients que practiquen una fe no cristiana? ¿son aleshores uns desgraciats els ateus? ¿ja no cal que seguisca practicant natació?


Coincidisc amb Protàgores quan deia que es impossible determinar si existeixen o no els deus, ni es pot saber quin es els seu aspecte, perquè molts són els obstacles que ho impedeixen, com ara la falta d’evidència i la vida humana en sí mateix, per la seva brevetat. Com a l’agnòstic sofista, m’interessa també la religió en tant que fenomen social que determina el comportament de la massa i neutralitza l’ésser humà com a individu i els seus instints naturals. A diferència de la Grècia clàssica, on no hi havia dogma i tan sols calia complir de tant en tant amb els deus olímpics realitzant els rituals establerts, en la nostra societat les religions han fet que els homes actuen sovint en funció d’una suposada recompensa i baix la por d’un possible càstig. Quant més creient ets millor es suposa que tractaràs el teu pròxim per tal de guanyar-te el cel. El suïcidi està mal vist, perquè el teu cos no és teu i al món venim a patir, com Crist. El món està ple de pecats i temptacions malignes que hem d’evitar. I quan més siguin de las nostra colla, millor, òbviament.


Hi ha, però, una altra manera d’entendre la humanitat. Els clàssics ja ho van fer. Com el tràgic Èsquil crec que els homes, gràcies al foc que va robar Prometeu de Zeus, disposem de l'enteniment necessàri per gaudir de la natura i del que ens envolta, buscant en la felicitat dels demés la nostra pròpia, vivint sense prejudicis ni advertències d’esglésies que ens dicten allò que no hem de fer sota perill de cometre una falta per la que haurem de respondre en el més enllà. Serem més humans quan siguem més lliures. I per a poder arribar-hi a la llibertat absoluta, com deia Kazantzakis, “em de posar proa a l’abisme serenament, sense esperança, amb valentia, i dir: no existeix res!”


Entenc ara que molts companys busqueu en la sala de professors els diaris per passar la guàrdia fent sodokus.


diumenge, 4 de febrer del 2007

Polèmica Lloba Capitolina

Era un dels simbols més coneguts de l'antiga Roma. La Lloba Capitolina, que defensa i amamanta els fundadors mitològics de la ciutat que esdevindria un imperi, pareix que té uns 1500 anys menys del que es pensava, segons la noticia que llegim en la revista Historia del National Geographic d'aquest mes.


Que els nadons Ròmul i Remo eren peces afegides a finals del s. XV ja ho sabiem. Ara els encarregats de la seua restauració ens confirmen els dubtes que havien manifestat temps enrere alguns especialistes sobre la originalitat de la lloba. Si fins ara el seu estil feia pensar més bé en l'època medieval i no en els temps dels etruscs -és a dir, al voltant del s. V a.C.- avui s'afegix un argument cientific. La figura está feta mitjançant una tècnica que suposadament els antics etruscos desconeixien, la fusió del bronze en un únic motllo, una tècnica desenvolupada sobre tot a partir del s. X.
¿Qui sap, però, si es tracta d'una còpia d'un original etrusc perdut en bronze o en un altre material? Tan se val si és o no estrusca. Constitueix una escultura única, una mostra exemplar de la fusió entre les arts plàstiques i la mitologia.
Els alumnes de 2n teniu que fer parada obligada quan esteu al Campidoglio.