dilluns, 30 d’abril de 2007

Σούνιον και Κεραμικός

Del continente de Grecia sobresale, hacia las islas Cícladas y el mar Egeo, el cabo Sounio del Ática.
Τῆς ἠπείρου τῆς ῾Ελληνικῆς κατὰ νήσους τὰς Κυκλάδας καί πέλαγος τὸ Αἰγαῖον ἄκρα Σούνιον πρόκειται γῆς Αττικῆς

Así describe Pausanias la localización del cabo Sounio, al sur del Ática a unas dos horas de viaje desde Atenas. En en el interior de un recinto antiguamente amurallado se erige el templo de Poseidón, en una de cuyas columnas, según se dice, Lord Byron escribió su nombre, un graffiti del romántico inglés, vaya. Es un lugar emblemático de Grecia, visitado por miles de turistas llegados de todas partes para contemplar la puesta de sol.

De vuelta a Atenas, y siguiendo la ruta marcada por Pausanias, entramos por el llamado Dípilos o dobles puertas, entrada oficial en la ciudad por la parte norte. Lo primero que encontramos es el Pompeion o edificio destinado a la preparación de los desfiles o marchas festivas (πομπή) que se celebraban regularmente y que se dirigían (πέμπουσιν) por el camino sagrado (Ἱερὰ ὁδος) a Eleusis, o en dirección contraria hacia la Acrópolis y el Partenón durante las Panateneas:
᾿Εισελθώντων δὲ ἐς τὴν πόλιν οἰκοδόμημα ἐς παρασκευήν ἐστι τῶν πομπῶν, ἅς πέμπουσι τὰς μὲν ἀνὰ πᾶν ἔτος, τὰς δὲ καὶ χρόνον διαλείποντες.

En el mismo recinto arqueológico, fuera de los restos de las antiguas murallas, cerca de la salida de la Ἱερὰ ὁδος, se encuentra el más antiguo cementerio de la ciudad, el Cerámico.

Los alfareros tenίan aquí sus talleres, aprovechando el suelo arcilloso y el agua del rio Iridanós. Pausanias explica así la etimología del nombre de este lugar:
Τὲ δὲ χωρίον Κεραμεικός τὸ μὲν ὄνομα ἔχει ἀπὸ ἥρωος Κεράμου, Διονύσου τε εἶναι καὶ ᾿Αριάδνης καὶ τούτου λεγομένου.
El lugar llamado Cerámico recibe su nombre del héroe Céramos, que dicen era hijo también de Dionisio y Ariadna.






Sounion-Cerámico

divendres, 27 d’abril de 2007

ΠΕΡΙΗΓΗΣΙΣ ΤΗΣ ΑΤΤΙΚΗΣ: Aίγινα καί Πειραιεύς

A excepción de la famosa Salamina, en la que por cierto no se conservan restos arqueológicos importantes -al menos yo no los encontré- la isla del Egeo más cercana a Atenas es Egina.
Su historia es larga. Las excavaciones han ido sacando a la luz diversos restos de construcciones y objetos pertenecientes a épocas diversas. Los primeros pobladores se remontan a tiempos prehistóricos, siendo la época arcaica y clásica la mejor conocida.
La antigua ciudad de Egina está situada en una pequeña colina al norte del puerto natural. Tuvo una enorme importancia gracias a la posición de su puerto. Perdió su importancia cuando fue construido, a iniciativa de Temistocles, el Pireo(1), lo que provocó constantes enfrentamientos entre Atenas y Egina. Finalmente la isla acabaría formando parte del imperio ateniense. Estuvo protegida por muros a partir del 211 a.C., fecha en que fue adquirida por el rey Attalos I de Pérgamo. En el 133 a.C. Attalos III la cedió a los romanos. Hay restos del periodo bizantino, incluso se ha conservado un mosaico de una sinagoga judía. Conoció la invasión de los cruzados (entre ellos catalanes) en 1204. En 1540 los venecianos la cedieron a los turcos. Fue la primera capital del estado griego estrenado tras la liberación turca. Desde aquí despachó Capodistrias los primeros asuntos diplomáticos de principios del siglo XIX. Poco a poco fue perdiendo interés político, pasando a ser simplemente una lugar de residencia veraniega. Algunos escritores como Kazantzakis o Elitis solían pasar largas temporadas en la isla buscando inspiración. En la actualidad vive del turismo y la venta de pistachos. Muchos atenieneses tienen aquí alguna casita de verano. Los fines de semana soleados se llena de domingueros que van a comer pescadito. Se alquilan bicicletas, aunque es más recomendable desplazarse el autobús o en coche porque hay algunas cuestecitas!

1. El antiguo puerto de Atenas era Fáliro, como lo explica Pausanias:
ὁ δὲ Πειραεὺς δῆμος μὲν ἦν ἐκ παλαιοῦ πρότερον δὲ πρὶν ἤ Θεμιστοκλῆς ᾿Αθηναίοις ἦρξεν, ἐπίνειον οὐκ ἦν. Φάληρον δέ, ταύτῃ γὰρ ἐλάχιστον ἀπείχει τῆς πόλεως ἡ θάλασσα.
El Pireo era un demos desde los tiempos antiguos, antes de que que fuera general de los atenienses Temístocles , no era puerto. El puerto de los atenienses era entonces Faliros, pues el mar allí dista poco de la ciudad.

Aquí os dejo algunas fotos de Egina y del Pireo.

Egina/Pireu

dimecres, 25 d’abril de 2007

Pronunciación erasmiana: historia de una calumnia

Le Grec il a par dessus toutes les langues vivantes du monde
l'expression de la musique, par les syllabes longues et brèves ...
il peut étre encore regardé comme le plus beau langage de l'univers¨
Voltaire
Las lenguas se aprenden primero con el uso y se van perfeccionando después con el estudio de la gramática. El latín y el griego no son una excepción. A lo largo de la Edad Media y el Renacimiento la práctica escrita y oral solía formar parte esencial en la docencia de las lenguas clásicas de las universidades europeas.
Cuando el progreso de la ciencia hizo que las fuentes antiguas -la medicina de Hipócrates o las matemáticas de Euclides, per ejemplo- dejaran de ser indispensables para el conocimiento, el griego y el latín perdieron su carácter práctico y se convirtieron en pura ¨vanitas¨. Los pocos románticos europeos que siguieron interesándose por los autores clásicos llegó un momento en que necesitaron acudir a traducciones, incapaces ya de leer de los textos originales con soltura. El ¨graeca non leguntur¨ se hizo común en Occidente, sobre todo a partir de la introducción de la artificial y ridícula cacofonia del sistema erasmiano.
Como así lo constatan testimonios de la época, la pérdida progresiva de la competencia lingüística del griego estuvo estrechamente relacionada con la adopción de una pronunciación inexistente, jamás demostrada científicamente, que acabó haciendo del griego una lengua muerta en Occidente.
Fueron muchos los filólogos que, sabedores de la calumnia que se había desatado contra los eruditos bizantinos, y que les negaba su autoridad en su propua lengua, se opusieron al sistema erasmiano aportando numerosas pruebas que demuestran la antigüedad de la pronunciación griega actual. A la polémica filológica se añadieron disputas de orden religioso y político, y finalmente, por ignorancia en unos casos y rutina académica en otros, la pronunciación ¨reformada¨ de Erasmo, a excepción de algunos usos que fueron abandonándose por fortuna, se acabó generalizando, creándose desde entonces una barrera de incomunicación cultural entre Grecia y el resto de Occidente.
No han faltado quienes, a pesar de todo, se han atrevido a seguir cuestionando al célebre humanista y sus partidarios, reconociendo que la teoría sobre la supuesta corrupción del griego, utilizada como pretexto para su ¨depuración¨, no tenia sentido y han sabido reconocer al menos la legitimidad de la pronunciación tradicional griega. Véase, por ejemplo, la ecléctica postura del autor de la Gramática argentina de 1878.
Entre los grandes filólogos me gustaría ahora recordar el siguiente fragmento de Wilamovitz, extraído de su manual Historia de la filología clásica:
¨Al haber aprendido la lengua en los libros, y no de boca de los griegos, era normal que insistiera (Erasmo) en la pronunciación en vigor en la época en que se creó la escritura. ... Sobre cómo debemos pronunciar el griego antiguo, o cómo deberíamos intentar pronunciarlo, se trata de una asunto de claro valor práctico, que no admite una respuesta úniversalmente reconocida, y la idea de condenar la lengua viva de la Grecia actual como corrupta (ja que supuestamente ha perdido, como la nuestra, su bello sonido original) no debería ser aceptada, almenos entre científicos.¨
Los griegos en la actualidad ya dan por perdida la batalla. Es más, cuando se reunen con colegas fuera de su país, utilizan la pronunciación erasmiana, para evitar nuevas discusiones. Curiosamente utilizan el sistema holandés para el latín, cosa que a nosotros nos parece una torpeza, aunque comprensible.
Más recientemente el prof. S.A. Tovar, cual Quijote del filohelenismo moderno, realizó innumerables esfuerzos por mostrar la continuidad de la lengua griega, lo cual le creó no poca incomprensión. Es mi propósito ir resumiendo aquí parte de la obra que dedicó al tema, su Biografía de la lengua griega, lectura obligada de todo filólogo clásico.

dilluns, 23 d’abril de 2007

Το ταξίδι μου

Viajar es una de les experiencias más enriquecedoras y a la vez necesarias. Acercarse a la cultura de otros pueblos y conocer gente con mentalidad y costumbres diferentes te permite entender mejor las señas de identidad propias.

Cuando el camino de regreso se hace largo y las aventuras no nos dejan volver a tiempo, se corre a veces el riesgo de perder las raíces. Si la lengua materna es nuestra patria, cuando aprendemos y soñamos en una lengua diferente durante el periplo, nos convertimos en apátridas.

Cada vez que vuelvo a Grecia es como estar en casa. Una casa desangelada. Hace algunos años, cuando ya mi mirada romántica hacia este país había desaparecido dejando paso a la rutina, y el griego empezaba a no servirme demasiado para comunicarme con los griegos, recuerdo que, hablado con un buen amigo veneciano, meteco como yo, pensé que lo ideal habría sido nacer en Grecia, para ir luego a vivir a España.

Hago estas reflexiones hoy en la habitación del hotel de Atenas después de leer este fragmento del libro de S.A. Tovar, Biografía de la lengua griega: durante este periodo (baja edad media) los europeos con frecuencia viajaban a Bizancio para estudiar griego, con el propósito de capacitarse para traducir a los antiguos, aprendiendo primero -naturalmente- a hablar la lengua viva de ese tiempo y luego las formas anteriores.

diumenge, 15 d’abril de 2007

Lingua graeca per se illustrata?

Cada vegada som més els professors, tant d'institut com universitaris, que emprem el mètode de lectura de H. Oerberg Lingua latina per se illustrata. Mitjançant textos continuus amb una història al voltant d'uns personatges imaginaris que viuen prop de Roma, els alumnes adquirixen de forma gradual una competència lingüística sòlida. Els dibuixos i explicacions en llatí al marge contribueixen a l'adquisició de vocabulari, els diferents tipus d' exercicis reforcen el coneixement actiu de la llengua, mentre que la gramàtica s'aprén a posteriori, una vegada s'han repetit i assimilat els particulars fenòmens lingüístics gràcies al seu ús constant al llarg de cada unitat.
En grec no tenim cap mètode d'aprenentatge inductiu-contextual. Entre els més recomanables están el Reading Greek, potser més de carácter autodidacta i dirigit a universitaris, i l'Athenaze, emprat sovint en Batxillerat i publicat en Espanya per l'editorial Oxford. Els textos que presenten aquestos dos mètodes són també ficticis, però ací i el principi didàctic de la repetició está menys explotat i els elements gramaticals nous en cada lliçò són prou nombrosos. A l'institut faig servir la versió Oxford, però els alumnes no entenen els textos a la primera, com sí ocorre amb l'Oerberg. Per treballar-lo a classe dicte en grec als xavals varies preguntes per comprovar que l'han entés i després, per asegurar-me que queda tot clar, els demane que fiquen la traducció en la wikipaideia. Al igual que la versió italiana -que ens va presentar ahir L. Miraglia en les III Jornades culturaclasica.com- l'edició espanyola d'aquest mètode inclou traducció de tot el vocabulari, cosa que el convertix doncs en un mètode híbrid. Hi ha alguns exercicis de retroversió interessants i textos complementaris al final de cada lliçò que empre per fer dictats o listenings. Aclaridors són també els quadres gramaticals i explicacions teòriques intercalades entre els textos de cada unitat, així com els apartats de cultura relacionats amb el contigut temàtic de les unitats, tot i que sovint aquestos queden sense tractar per falta de temps.
La metodología que faig servir per tant en cada matèria no és exactament la mateixa. Com que els resultats del llibre de text de llatí abans esmentat són més satisfactoris, pense que ens caldría doncs fer-ne un de nou per al grec en la mateixa línea. Ja vaig parlar a Alacant d'aquest tema i alguns companys mostraren interés en col.laborar, però l'assumpte no va acabar de cuallar, doncs es tracta d'una feina força complicada, que ens allunyava a més a més dels objectius a curt termini, com ara preparar exercicis de repàs que serviren tant per reforçar els coneixements dels principiants de 1er de Batxillerat com per fer més digestible l'Apología de Sòcrates de Xenofont i evitar així abandonaments, fustracions o animadversió cap al grec entre els de 2n curs.
Cóm podría ser aquest mètode?
Vos deixe ací un parell d'exemples.

ΕΛΛΗΝΙΚΗ ΓΛΩΣΣΑ

dijous, 12 d’abril de 2007

Teseo y la minocabra Busita (μέρος δεύτερον)

Sé que estu ansiosos per saber qué passava finalment amb Teseu i Ariadna. En la primera part arribarem al clímax quan ella li demanava un favor especial. Què haurà passat amb la pobra Busita, la minocabra? Cóm haurà ixit Teseu del laberint? Haurà deixat plantada a la malaltosa Ariadna a l'illa de Naxos? Li haurà donat carabasses ella? Quina haurá estat la intervenció d'Hermes en els fets?
Per a que ixiu de dubtes ací vos deixe la segona part. Llegiu el guió i en tornar passem el curt sencer i fem un xicotet control davant de la pantalla!



Aprofite per recomanar-vos la nova sèrie còmica sobre una familia romana a TV3 titulada La via Augusta que comença el 26 d'Abril i que ja está sent comentada en la blogosfera. Veieu, per exemple, les crítiques "constructives" del blog de Sebastià. Això sí, esperem que els del PP consideren que no han de treure cap rèdit polític de cara a les eleccions amb el tall que havien previst de la senyal del canal català i puguem seguir xarrant de la sèrie quan torne από τών Αθηνών.

diumenge, 8 d’abril de 2007

La llum que crema (tertia pars)

Ahir vaig tornar a veure la inquietant Última tentació de Crist i vaig recordar que tinc pendent l'entrega tercera de la versió del mite de Prometeu de Várnalis. Quin millor dia que el de pasqua de resurrecció per seguir escoltant a Crist i Prometeu xarrant des de la creu amb Mom?
.
Prometeu: No et veig.
Jesús: Jo a tu sí.
Prometeu: Deus ser molt jove. Almenys açò és el que puc deduir per la teua conversació.
Mom: Trenta-tres anys.
Prometeu: Ja deia jo. Un xaval. Pensaments propis d’una criatura. I es pot saber perquè et van crucificar els hebreus?
Jesús: Vaig ensenyar…
Prometeu: Una revolució, segur. Són coses inútils. Tots a la teua edat tenen eixa mania. Amb el pas dels anys se’ls passa, com a mi.
Jesús: Vaig prohibir qualsevol tipus de revolució. Vaig ensenyar obediència a la llei, amor al dolor i el dolor de l’amor.
Prometeu: Però llavors, cóm és que et va matar la llei? Tu no anaves en contra seua, la vas divinitzar, em pareix.
Jesús: Em van matar per revolucionari i per enemic de Déu.
***
Prometeu: Parles com un fuster o com un pobre pescador. No tens estudis?
Jesús: Jo vaig modelar el món i als homes. I ells les lletres. Què podia aprendre d’ells doncs?
Prometeu: Cóm que vas modelar els homes?
Jesús: Mon Pare, és a dir, jo.
Prometeu: Per què em vas mentir dient-me que aquest és l’ únic deu? Ara resulta que te Pare!
Mom: No et vaig mentir. Ell és Pare de sí mateix. El va engendrar el seu propi ésser.
Prometeu.: Em pareix que estàs delirant i tens febra. El món va nàixer del Caos. I jo vaig crear els homes de fang. I els vaig donar ànima amb el fang. Aquest fang roman sempre humit i brut en el seu interior.
Jesús: Mon Pare va crear els homes de fang. I els va donar com ànima el seu propi bufit, i per tant ànima immortal.
Prometeu: Ni tan sols l’ombra del fang roman després de la mort. Res. Quan promets vida eterna als ingenus, els estàs mentint.
Mom: Cap dels dos diu la veritat. El món no te principi. No te creador. Existeix sempre. I es fa sempre tot sol. Pel que fa a l’home, el va crear… el mono! I a vosaltres dos els homes. … El vostre treball es mantenir la desigualtat i defendre la injustícia.

dimecres, 4 d’abril de 2007

Actuacions memorables

Finalment no hem tingut ocasió de veure al centre una setmana cultural plena d'actes lúdics i activitats alternatives. Amb tot, els petits actes que s'han fet han sigut molt interessants i hauríen de servir per replantejar-nos la necesitat d'una setmana cultural-solidaria com Déu mana.
L'esmorzar solidari va tindre un seguiment important. Menjar-se un bocadillo per 2 euros crec que ens ha servit per pensar una miqueta en la necessitat dels altres.
A iniciativa del Departament de Castellà s'ha realitzat un recital de poesía a càrreg dels alumnes de 2n de Batxillerat. No he pogut assistir, però sé que alguns s'han emocionat.
Enhorabona als organitzadors i als participants d'aquestos actes.

El nostre Departament ha tingut també una presència modesta, però amb prou èxit. Les representacions dels mites, tot i que no tingueren una difusió mediática excessiva, han acaparat l'interés de molta gent. Ací teniu els resultats dels qüestionaris. Molt bé, xiquets, no esperava menys de vosaltres!
Dona testimoni del vostre talent la càmara indiscreta, que, com no podía ser d'altra manera, ha arreplagat també els momens àlgids de l'extraordinari concert amb el que vos va deleitar el cada vegada més nombrós cor de l'institut en la seua segona actuació estelar, esta vegada ja sense acompanyament instrumental permanent i amb tres veus en algunes peces! A veure si la pròxima ja tenim preparada la cançoneta grega.


dimarts, 3 d’abril de 2007

Literatura i política

L’any que ve entra en vigor la LOE i amb ella una nova assignatura que ja està provocant polèmica, l’educació per a la ciutadania. Mentre que per a alguns l’assignatura vulnera alguns dels principis constitucionals, ja que suposadament es fica en territori de l’àmbit familiar al tractar temes de l’educació emocional i/o sexual dels fills, per a altres es tracta simplement d’una assignatura que neix sense cap interès per afrontar els problemes reals dels joves, més pròpia de los “mundos de Yupi” que altra cosa. Particularment crec que és símptoma d’una societat en crisi de valors aquella que necessita dedicar hores de l’ensenyament a educar als futurs ciutadans en qüestions de convivència democràtica, respecte, solidaritat i drets humans. De les qüestions més pràctiques, com ara la falta de preparació del professorat i de recursos didàctics adients, així com la mínima importància que tindran en el currículum i els expedients aquestes hores també caldria parlar-ne. Ho farem un altre dia, o no.
Avui vull comentar un fet concret del nostre institut relacionat amb aquestes qüestions i d’altres més generals sobre la finalitat de l’ensenyament.
Als del club de lectura de l’institut ens han fet una proposta d’entrevista en un mitjà de comunicació local que, a nivell sobre tot nacional, no es caracteritza precisament per la seua imparcialitat informativa. Alguns col•laboradors del club es neguen a participar - postura del tot respectable- al•ludint qüestions de principis, però tampoc els pareix bé que hi anem altres.
Jo et pregunte ara, company: què són els principis? Jo diria que de vegades són només això, principis que no porten enlloc, doncs ens impedeixen arribar al final feliç.
Com deia Protàgores la veritat absoluta no existeix, doncs és quelcom totalment subjectiu i relatiu. Per això, si tenim predisposició, talant, sentit de l’humor o com vulgueu dir-li, cal que substituïm el criteri que nosaltres tenim sobre la realitat i, en lloc d’imposar-lo o ignorar els demés, tractar de trobar el bé comú.
Potser algo d’açò és el que feren els polítics durant la transició. Un d’ells va dir fa poc -en una emissora diferent-, parlant del procés de pau obert per Zapatero amb l’organització ETA, que no hi ha cap llei escrita que permeta a un govern democràtic dialogar amb terroristes. Això, insistia Santiago Carrillo, és fer política. I n’estic d’acord. Sempre m’ha paregut dolenta aquella frase popular que diu: “d’on no hi ha no es pot treure”. Crec que de tothom -i totdona- es pot treure sempre algo positiu i donar un pas endavant en el coneixement i respecte mutu. I si tinc un principi aquest és no pagar amb la mateixa moneda als qui actuen en contra dels meus principis.
A ningú se li escapa que els mitjans de comunicació, entitats privades o públiques, etc. estan sovint condicionats per la política -o al revés-. Però ha de estar també l’educació sotmesa a les ideologies? Hem de fer política des dels centres? Supose que sí, però entenc que la política, si fa no fa, és la recerca del benestar d’aquells que conviuen dins d’una societat. Parlem de llibres i despertem l’esperit crític si volem tindre xavals sans i lliures.

dilluns, 2 d’abril de 2007

Sí, val la pena

¿Val la pena viure?
Si li preguntarem al fill de David rei de Jerusalem, que apareix a l'Eclesiastés de l'Antic Testament, ens diria aquella frase cèlebre "ματαιότης ματαιοτήτων καί πάντα ματαιότης" és a dir vanitat de vanitats i tot és vanitat. Per a aquest predicador llegendari res no hi ha segur en aquesta vida, ni és perdurable ni ens ompli de goig tant com la vida en el més enllà al costat de Déu. Per aixó la ciència, les riqueses, honors, poder i altres plaers mundans no tenen cap valor, són coses inútils, vanes.
Durant molt de temps l'estudi del grec i el llatí ha tingut sempre un marcat caràcter pràctic. Els qui estudiaven aquestes llengües "mortes" veien en elles un instrument per accedir a ciències com ara la medicina, o bé un instrument necessari per poder interpretar els textos sagrats bíblics. És a dir, que no s'estudiaven des d’una perspectiva estrictament lingüística i com a dipositèries del llegat cultural antic. Conèixer i aprendre dels clàssics era per a molts creients simplement una vanitat.
Amb la coneguda máxima del citat llibre bíblic ha començat avuí Paco Vilaplana la seua classe 5.001. Després de 20 anys jubilat el meu mestre de Batxillerat, un dels culpables de la meua vanitat mortal, Paco -durant molts anys Don Paco- ha acceptat la meua invitació a xafar de nou les aules. He vulgut d'aquesta manera humil agraïr-li la seua paciència i dedicació com a professor de tantes generacions.





Agraïsc també als alumnes que hajen preferit deixar a Xenofont i Diceòpolis per un dia i escoltar les seues pausades explicacions. A banda de les qüestions teòriques sobre les llengües indoeuropees i semítiques, crec que la lliçò que ens ha donat Paco és d'un altre ordre. Hem aprés que el grec no és una vanitat, sinò una passió, eixe πάθος intern del que també ens ha parlat, un sentiment que ens fa sentir vius i ens ajuda a superar obstacles. Recorde que un día, en la meua desesperació d'alumne adolescent que no enten rés del que intentava traduïr, Paco em va dir, amb el seu característic humor, que lo difícil del grec són només les primeres 5.000 classes.



Γενεὰ πορεύεται καὶ γενεὰ ἔρχεται, καὶ ἡ γῆ εἰς τὸν ἀιῶνα ἕστηκε

᾿Εκκλησιστής Α' 4

Una generació va i una altra ve, però la terra subsisteix fins l'eternitat. Ecclesiastés 1.4

diumenge, 1 d’abril de 2007

Agenda

Abans d'afrontar la recta final del curs el més d'Abril ens ajudará a renovar energies. Primer setmana santa i després les tant esperades festes de Sant Jordi.
El meu parèntesi será una miqueta més llarg, doncs, com ja sabeu, estaré en un institut d' Atenes. Ho he deixat, però, tot preparat per a que pugueu seguir el curs amb la major normalitat possible. Els companys Paco i Oreto s'han oferit amablement a substituir-me en algunes sessions.
Als de 1er vos deixe ací el calendari d'activitats amb deures i examens previst durant la meua absència. La resta de classes, que estareu amb el professor de guardia, espere que les aprofiteu al màxim. Feina no vos en falta. Vos recorde que cal preparar en la wikipaideia l'argument del teatre en llatí. A banda dels nostres exercitia en quia vos servirá aquest recull de recursos amb vocabularis, jos i exercicis.
Les xiques de Grec II tindreu que anar adelantant matèria soletes, empollant els dos últims temes que ens queden i uns quants pàrrafs (vistos i no vistos a classe) del text.
No m'oblide dels llatins II i de l'examen de Lucentum que tan mal de cap ha donat a més d'un. Com molta gent tenia problemes per fer la descàrrega del Box del post anterior, ara podeu trobar les presentacions en aquest enllaç.

No estaré present físicament, però sí que estaré al tant del que feu en la ret. Miraré de tant en tant el xat i respondré als possibles missatges del correu.
Si algú vol alguna cosa de Grècia...
Curate ut valeatis!
Χαίρετε!