dijous, 28 de juny de 2007

¿Qué hacen las ovejas?

De memeces está el mundo lleno. Este blog es un ejemplo.
El otro, las teorías erasmianas sobre la pronunciación de la H.

A Homero lo fue matando esa aureola de oscurantismo del que se han rodeado a menudo los filólogos clásicos más "sabios". El griego se fue convirtiendo en lengua muerta, asequible sólo a unos pocos privilegiados eruditos, gracias a la obstinación de aquellos doctos humanistas occidentales, más erasmistas que Erasmo, que se negaron a reconocer las evidencias científicas aportadas por los bizantinos por temor a perder influencia. La disputa sobre la auténtica pronunciación del griego antiguo fue de este modo ganada finalmente por aquellos que utilizaron la lengua como instrumento de poder político.

Una de sus mayores estupideces fue el argumento que utilizaron para justificar la pronunciación de la vocal H -y de paso la totalidad del novedoso sistema inventado por el filólogo de Rotterdam- aludiendo al famoso texto de Cratino en el que se reproduce onomatopéyicamente el balido de las ovejas:

Ὁ δ᾿ἠλίθιος ὥσπερ πρόβατον βῆ βῆ λέγων βαδίζει

Algunos profesores hoy en día todavía se sirven de este texto como prueba irrefutable de la validez del sistema erasmiano, aunque en clase nadie se atreve, creo, a pronunciar la “eta” como lo haría supuestamente una oveja.

Con el propósito de cuestionar tal teoría, retomo los argumentos y datos de un entrañable humanista que defendió hasta el final -aunque pocos le hicieron caso- la legitimidad de la pronunciación griega actual. Si os convencen, compañeros, deberías comprometeros a abandonar definitivamente la llamada pronunciación erasmiana del griego, que cada cual adapta a su manera, como ocurre por cierto con la del latín (a excepción, curiosamente, de los griegos, quienes en este caso sí siguen las instrucciones del holandés!). Y si no, por razones prácticas, de fluidez lectora y mejora en la competencia lingüística del griego (ático del s. V, macedónico, bizantino, grecocalabrés o arcado-chipriota, igual da), también sería aconsejable.

Para empezar, los sonidos emitidos por los animales no se pueden tomar en serio, no constituyen una demostración científica por su imprecisión y subjetividad de quien los reproduce mediante onomatopeyas. Así lo señaló en el s. XIX E.M. Geldart: “El campesino alemán oye que sus sapos dicen acht acht, y el oído griego parece distinguir las misteriosas sílabas βρεκεκεκέξ. …nosotros pensamos que nuestras ovejas dicen bah, bah, y debo confesar que las ovejas griegas me sonaban así también. Pero puede que esto haya sido un doricismo”. Ironía aparte, el mismo helenista inglés señala además que “como la letra η escasamente podría haber sido empleada como vocal en los tiempos en que escribió Cratino, es casi seguro que él debe haber escrito βεέ, βεέ.” El argumento de las ovejas fue ridiculizado por numerosos filólogos, entre ellos Αλέξανδρος Ραγκαβής, quien afirmaba que “las ovejas griegas modernas no dicen vi ni be sino . Tal vez los eruditos erasmianos dicataminen que el balido de las ovejas griegas modernas está corrompido por la ocupación turca”.

Los helenistas serios aceptan sin problema que en la Antigüedad hubo en realidad tanto etacismo como iotacismo, siendo este último fenómeno más arcaico, com mayor extensión geográfica e histórica, pues se mantiene en nuestros días en el griego moderno (σιδηρόδρομος: ferrocarril, σιδερένιος: férreo). De la antigüedad del iotacismo ya mencioné en otro lugar el testimonio de Platón.
Aquí tenéis más datos concretos sobre la antigua pronunciación de η como i.

divendres, 22 de juny de 2007

Balanç final

El final de curs és com l’últim acte de les festes de Sant Jordi. Al temps que sentim l’himne i enmig de la foscor, tothom es llença feroçment a la vora del castell per tal d’obtindre una fletxa del xiquet que encarna el patró de la nostra ciutat, tot i sabent que s'arrisca a que li xafen la mà, li estiren del monyo o li claven un dit a l'ull. En eixe moment sentim una mena de tristor, perquè no hem aconseguit arreplegar cap fletxa i perquè la festa s’acaba, i al mateix temps alivi, perquè ja teniem ganes de que tot tornara a la normalitat i perquè estavem una mica farts de tant fester borratxo.
El balanç d’aquest curs ha estat positiu. Hem fet una mica de tot: hem vist que per a algunes persones val la pena viure amb l'estudi dels clàssics, hem tractat de resoldre enigmes, hem tingut depresions que hem superat actuant o eixint del centre. Se'n recordeu dels començaments? Podriem haver fet més, però no sóm màquines, una mica lloros, aixó sí. Malgrat tot, estic content de poder -per primera vegada- repetir centre, i tenir-vos així el pròxim curs, que ja vos anuncie será dur. Aixina que aprofiteu l’estiu per seguir repassant.
A banda dels nostres exercicis i altres recursos que ja vos vaig recomanar fa temps per anar fent el teatret llatí, ací teniu un recull interessant amb activitats i textos de Grec i Llatí recopilats per l'amic Lluís.
Aprofite per felicitar els alumnes de 2n pels satisfactoris resultats del selectiu. En especial estic content de les meues xiques de Grec que han vist recompensats els esforços i el patiment que els ha provocat Xenofont. Per sort l’any que ve en Grec veurem una obra més senzilla.
El blog no tanca per vacances. Si teniu alguna consulta existencial, empreu el xat o el correu.
Ah, se m'olvidava ací teniu les

Curate ut valeatis!
Καλό καλοκαίρι !

dijous, 21 de juny de 2007

Optatives 2007-2008

Com l'any que ve no estem preparats per donar l'assignatura de Educació per a la ciutadania, i volem evitar que ens ompliguen l'horari amb Alternatives, el pròxim curs el nostre Departament vol ampliar l'oferta educativa del centre amb algunes optatives, a saber:


  • Cultura Clàssica, per a 3r i 4t d'ESO. Aquestos dies hem fet una mica de progaganda de la matèria amb aquest full informatiu i una presentació.

  • Referents del món clàssic, per a 2n de Batxillerat. Ací tractarem de estudiar la pervivència i influència de la cultura grecorromana en l´art, la literatura i el cine, amb la mirada atenta al nostre entorn. Així ho han fet els xavals que han format els Secretos de Argos. Un exemple d'estudi de camp que fariem són aquestes imatges del nostre barri. Sabeu on estan? Imagine sabreu d'on han tret el nom.
Com sempre, serem pocs i bons!

Segurament ens arribará un altre company/a de reforç. Esperem siga tan simpàtic/a com Oreto.

dimecres, 20 de juny de 2007

Meme

L’amic Sergi m’ha deixat un regalet al seu blog. M’envia un meme llençat en la ret per a que conteste sobre cóm aconsellar un company a l’hora de començar a usar les noves tecnologies en l’aula. La pregunta que va rebotant per ahí és la següent:
“Imagina que tens un col·lega que imparteix la teua mateixa assignatura i vol incorporar les TIC a la seua matèria per al curs vinent. Ve a tu a cercar un consell, perquè li sona que tens un blog i estàs embolicat amb aquesta mena de coses. Què li diries? Quines serien les claus perquè el teu company tingués èxit en aquesta empresa?”
Altres companys amb moltes més hores que jo davant d'un ordinador han fet ja les seues interessants aportacions, donant indicacions práctiques amb fonts d’informació força sugerents. Jo sóc el menys indicat per ficar-me en aquesta qüestió, doncs, per no saber, no sabia tan sols fins a aquest moment qué era aixó d’un meme (que algú aclarisca la definició de la wikipedia!).
Des de la meua petita i modesta experiència puc dir:
1. Saber des del principi el que es vol fer amb les TIC és interessant, estalvía temps, però potser siga difícil quan no coneixes totes les possibilitats que hi ha, que són moltes i ens poden marejar al començament.
2. Incorporar les TIC significa entrar en un procés d’aprenentatge lent, però adictiu, de constant experimentació. Sobre la marxa, amb paciència i aprenent del que fan els altres, cadascú va emprant les TIC segons les seues necessitats i estil.
3. De vegades funciona, d’altres no, però cal intentar-ho. La llibertat que ací tenim els docents per motivar els alumnes amb el llenguatge de les noves tecnologíes és una oportunitat que s’ha d’aprofitar. És molt més cómode seguir sempre un manual, però és més avorrit i menys creatiu.
4. Si el company en qüestió fora de la meua assignatura o afí, sería estupendo, doncs podriem anar compartint esforços. De moment estic content d'haver ajudat a obrir-se un correu a una companya de castellà avuí mateix.
I per a que la cosa no es pare, m’agradaría també escoltar l’opinió de Ángel, Fernando, Nausika i Manolo. Si els opositors Iaenus, Isra o Susana tenen temps...

dimarts, 19 de juny de 2007

Últimes recomanacions: la Via Augusta

Hi ha poques coses a la tele que valga la pena veure. Una d'elles és la sèrie catalana La Via Augusta, que va despertar molta expectativa al començament, sobre tot entre companys de clàssiques, però que ha anat perdent interés, em sembla. Jo no he tingut ocassió de seguir-la, malgrat que el govern valencià finalment va decidir amb sentit comú no privar-nos als valencians de la TV3. Dijous passat vaig veure el capítol VII Vetes i fills, és a dir, que m'he perdut la meitat de la sèrie, però tractaré de no perdre'm els darrers cinc que falten.

Si encara no la coneixeu, vos pose en situació: els 12 capítols conten la vida de una familia patricia que viu a Tarraco. Estem al segle 1er a.C., durant la visita propagandística de Juli César a Hispania amb motiu de la construcció de la famosa Via Augusta. L'atenció de la història es centra en la familia del metge que el cuida. És a dir, es tracta bàsicament de personatges anòmins que viuen els eterns i qüotidians problemes de les relacions humanes, com ara l'afany de poder, l'egoïsme, l'engay, l'abús vers els dèbils, la gelosía, etc. Però no són tots dolents, hi ha personatges amb principis de justícia, joves enamorats, mares patidores, etc.
No té res a veure amb l'emocionant superproducció Roma. És una sèrie més cassolana amb pocs mitjos, molt més senzilla. Hi ha pocs personatges, menys intriga, de ritme més lent i cap efecte especial, però l'escenografía i l'ambientaciò en general són correctes i els actors no ho fan gens malament. Hi ha alguns errors de precisió històrico-cultural, però aquets no lleven mèrit a la sèrie. Com reconeixen altres amics, té cert interés didàctic, doncs pot servir per difondre i conèixer millor la societat romana.
Molt entretingut és el documental que seguix, A la romana, que presenta de manera prou interessant i clara alguns aspectes de la cultura romana tractats en el capítol corresponent.



Aixina que, si no teniu una altra cosa millor que fer dijous per la nit, xiquets, deixeu el messenger i aneu agafant idees per a preparar l'escenografia del vostre teatret amb el que triomfareu l'any que ve!. Ara també podeu anar veient els capítols anteriors en la web oficial.

dimecres, 13 de juny de 2007

La letra con música entra

L’exercici mnemotècnic ha ocupat sempre un lloc important en l’ensenyament de les llengües, incloses les antigues. Fins a fa poc els estudiants de llatí i grec repetien a cor la gramàtica i estaven obligats a aprendre de memòria frases i textos sencers normalment en poesia, seguint així amb la creença pedagògica antiga de que es reten millor allò que està compost en metre o en rima.
Fullejant una Gramàtica de 1878 he trobat alguns exemples curiosos. Algú s’atrevix a fer la versió rap?

Quantitat vocàlica
Ἔ-ψιλόν, ὄ-μικρόν, breves
ἦτα, ὦ-μεγα largas son
pero en su valor varían
ἄλφα, ἰῶτα i ὖ- ψιλόν

Sintaxi verbal
Τοdo verbo transitivo
rige por sí acusativo,
i por regla general
tendrá siempre el participio
el complemento verbal

Morfologia nominal
Los en α i η son
del género femenino
los en ας i ης masculinos
i en esto no hai excepción.
De la segunda inflexión
son desinencias ος i ον.
Los en ος son masculinos,
ἄμπελος, ἄμαθος, ἄμνος
βίβλος δόκος femeninos.
También γὲρανος i ὁδός
con sus compuestοs, i κέρκος,
ῥάβδος, ψῆφος, κιβωτός.
Junta σποδός, βὰτος, στρόφος
βάσανος, δρόσος i a mas
σήσαμος, κόρδοπος i otros
que con el uso verás.

diumenge, 10 de juny de 2007

Mentres estigues viu

"No som res", escoltem sovint quan perdem un familar o amic volgut. A l'instant, però, ho oblidem i pensem que sí som algú i continuem complicant-nos la vida i complicant-li-la als demés. Forma part de la fràgil naturalesa humana.

Als antics grecs els passava el mateix. Un testimoni interessant és el conegut Epitafi de Sikilos, un dels pocs textos antics amb anotacions musicals que ens han arribat. Es tracta d’un “escoli” o cançò convival d'aquells que entonaven els grecs als symposis, que parla del sentit de la vida i la necessitat de viure intensament, sense angoixes, abans que arribe el final.
Es tracta d'una estrofa de quatre versos que porta sobre la lletra els símbols alfabétics propis de la música vocal de l'època. Curiosament l’escoli fou gravat en una columna funeraria (del tipus que trobem, per exemple, al Ceràmic), dedicada al s. I d. C. per Sikil (no se sap si al seu fill Euterp o a la seua dona Euterpe), descoberta en 1883 en Asia Menor i avuí a Copenhague.

Vos transcric el text amb un intent de traducció (s'admitixen propostes de millora). Vos deixe també dos versions de musicòlegs diferents per a que l'escolteu, la de Gregorio Paniagua (gràcies Ana) de 1979 i aquesta més recent que trobe en el portal del Centre de Tradició Musical Grega Lyravlos.

ΕΙΚΩΝ Η ΛΙΘΟΣ ΕΙΜΙ
ΤΙΘΗΣΙ ΜΕ ΣΕΙΚΙΛΟΣ ΕΝΘΑ
ΜΝΗΜΗΣ ΑΘΑΝΑΤΟΥ ΣΗΜΑ ΠΟΛΥΧΡΟΝΙΟΝ
ΟΣΟΝ ΖΗΣ ΦΑΙΝΟΥ
ΜΗΔΕΝ ΟΛΩΣ ΣΥ ΛΥΠΟΥ
ΠΡΟΣ ΟΛΙΓΟΝ ΕΣΤΙ ΤΟ ΖΗΝ
ΤΟ ΤΕΛΟΣ Ο ΧΡΟΝΟΣ ΑΠΑΙΤΕΙ

UNA IMATGE SOC EL MARBRE
EM DEDICA SIKIL ACI
DE LA MEMORIA IMMORTAL SENYAL DURADERA

MENTRES ESTAS VIU, FES-TE VEURE
NO TINGUES MAI CAP PENA
VIURE ÉS PER A POC
EL FINAL EL TEMPS RECLAMA

dimarts, 5 de juny de 2007

Verba amatoria

Les paraules gruixudes és una de les coses que els alumnes de llengües estrangeres aprenen més ràpidament. Quan jo feia classes d’espanyol per terres hel·lèniques, ja fa alguns anys, recorde que als meus estudiants els agradava soltar "tacos" en espanyol. En els esplais o fòra de classe cada dia els ensenyava un. Tanmateix, procurava també ensenyar-los paraules com “hola maca!” (nivel elemental) o “vols que fem un tomb per la platja?" (bàsic) o "crec que comence a estimar-te” i “que et puc donar un petò, si no et sap greu?” (superior). D’aquesta manera els que venien a Espanya de vacances tornaven triomfants dels seus viatges i no amb un ull unflat.

Un vocabulari que no tenim ocasió de veure a classe és precisament l’eròtic. Fa temps havia començat a preparar un xicotet video, pensant en Sant Valentí, però com queda encara molt lluny (i per canviar radicalment de tò després dels polèmics posts anteriors), vos el deixe ja ací per a que aneu practicant.

Vos transcrit la lletra d'una cancó popular grega molt coneguda amb traducció al llatí i al grec antic (dialecte macedònic, del s. IV a.C. aproximadament!).



dilluns, 4 de juny de 2007

La mona pelada o de cóm perdre els papers

No us porteu a engany. No vull parlar d’Esop. L’anomenada mona pelada és el catedràtic d’anglés i Cap de Departament del nostre institut. No és meua la comparació, que conste, sino seua. Amb ella em fa saber, responent via e-mail al meu post anterior, que me l'estic guanyant, perquè no sóc conscient d’on m’he ficat, com a pardillo que sóc. Aquesta darrera definició també és seua.

No vaig a reproduir-vos ací la contestació que em va enviar, per no embrutir el blog amb les seues desafiants i desagradables paraules de menyspreu vers la meua tasca com a docent. No es intenció meua continuar amb el culebrón, encara que açò podría augmentar l’audiència d’aquest blog, tan inútil al seu parer.

Només volía llençar aquesta pregunta: ¿us haveu trobat amb professors com aquest, que pensen que els de clàssiques que ensenyem "llengues mortes" en els centres en realitat estem omplint buits i que deuriem cobrar menys, ja que tenim menys alumnes i per tant, segons la seua lógica absurda, treballem menys i sóm menys productius a la societat? Vull pensar que ha segut mala sort la meua. Ego te absolvo B.

divendres, 1 de juny de 2007

Irregularitats en l' IES Cotes Baixes?

Normalment empre aquest blog per tractar qüestions acadèmiques o relacionades amb l’ensenyament de les matèries del Departament.
En alguna ocasió, però, no he pogut resistir-me i he dedicat algun post a donar la meua opinió sobre algun tema més general, com ara la forma d’entendre les humanitats, l'exercici tirànic del poder o el paper de la política amb l'educació.
Avui el cos, i no la ment, em demana ficar-me en una altra polèmica esclatada recentment al centre amb motiu de les actuacions sui generis d’un company d’anglès, el veterà catedràtic Bartolomé Sanz. Emprant el dret de llibertat d’expressió, aquest autoproclamat “quixot” dels professors modèlics ha decidit dedicar tots els seus esforços a xerrar a tort i a dret de la junta directiva de l'IES Cotes Baixes amb la intenció, potser, de que abans de jubilar-se li posen una medalla al mèrit de posar en evidència quasi diariament a la resta de companys.
Bartolomé, Bartolo per als amics, ha denunciat públicament, al diari Ciutat d’Alcoi d’ahir, l’existència de irregularitats en el funcionament del nostre centre, acusant a la directiva de gestió dolenta i demanant, per enèsima vegada, la seua dimissió. Concretament al·lega que, després de 18 anys en el càrrec –són molts anys segurament per a algú que li hagués agradat dirigir– “l’actual director Manuel Gomicia ha demostrat tenir falta de interès i contacte amb el personal que treballa en el centre" (traduisc del castellà). A més a més l’acusa de “tenir un perfil de director amb els ulls postos només en els cicles formatius i al que hem de remetre les nostres queixes i propostes mitjançant correus electrònics.” Afirma també que no hi ha transparència econòmica, recordant que en l’any 2005 va cobrar les despeses d’un viatge de treball uns mesos després, perquè en l’oficina bancària l’indicaven que no tenia fondos.
Jo porte només un any en aquest centre i no tinc com altres una perspectiva diacrònica, però crec que Manuel, Manolo per als amics, treballa per a tothom, i totdona. Fins ara m’ha atès amb cordialitat cada vegada que li he sol·licitat alguna cosa i ha mostrat sempre interès per les humils propostes que des del petit Departament de Cultura Clàssica li he fet per millorar l’oferta educativa de Secundaria o Batxillerat. Pel que fa a l’assumpte econòmic, ¿qui no ha patit alguna demora en el pagament de l’administració? ¿O potser està insinuant que el centre ha especulat amb diners públics? Si és així, deuria ser més clar i denunciar-ho mitjançant els tràmits legals oportuns.
Tot i reconèixer davant del periodista que el va atendre que el centre ha experimentat millores en alguns aspectes, que es guarda de mencionar en l'escrit, aquest profesor es queixa de qüestions de neteja o negligència en els enviaments per correu. Les seues cartes mai no arriben a temps, si no les envia ell personalment, i està obligat des de fa temps a fer classes amb la companyia de dues borses de brossa que no poden eixir per la finestra, doncs aquesta està trencada i no s’obri. Aquestes qüestions, encara que anecdòtiques, perjudiquen enormement al centre. Els pares que llegeixen aquestes coses i que no han vist per dins el centre pensaran que se’ns menja la merda i la correspondència s’acumula en la taula del conserge. Res més lluny d’ aquesta imatge catastrofista.
El que realment li cou a Bartolo, Bart per als alumnes, potser siga el fet que alumnes i pares s'hagen queixat en alguna ocasió de la seua forma de donar classes i que, davant d’aquestes crítiques de profesor arrogant i prepotent, la directiva no haja eixit en defensa seua. No pareix preocupar-li, però, que el percentatge d’alumnes suspesos en la seua matèria, pel que tinc entés, siga sovint tan elevat, ni les protestes d’altres companys en sessions d’avaluació davant la seua aparent arbitrarietat a l’hora d’aprovar o no a certs alumnes de 2n de Batxillerat. Amb molt d’orgull crec que va rebre el premi “pinya” àcida que li feren durant la cerimònia d’entrega d’orles.
Hi ha una última ficada de pata que ens ha molestat a molts, com és haver emprat de nou les firmes que 30 professors li donarem de bona fe (amb la idea de convèncer a la direcció de la necessitat de convocar un Claustre extraordinari on tractar urgentment el tema del Batxillerat concertat), amb un altre i premeditat objectiu, a saber: manifestar la suposada negligència del director a l’hora de dur a terme i fer conèixer les mesures que es van prendre arran d'aquell Claustre. Quan algú actua mogut només per qüestions d'enemistat personal tendeix a veure o sospitar al seu voltant coses que en realitat no hi són. Jo li he demanat avui mateix al director que m’informara de cóm va quedar la cosa. En arribar de l'enterro de l’entranyable Juanito, m'ha passat les dades amb les mesures i resultats de l'esmentat Claustre: 210 Euros d’aportació del professorat per a l’escrit de protesta col·lectiva, notificació als pares de la parada de 15 minuts, escrit oficial de rebuig dirigit al Director Territorial, Conseller i Síndic, un professor d’anglès tancat en senyal de protesta eixa mateixa nit a l’institut, rebombori i mal rotllo innecessaris a final de curs. Crec que al centre hi ha assumptes més seriosos dels que caldría parlar. D'aquesta història ja n'hi ha prou.